En ser membres fidels d'aquesta Església requereix que donar un munt de coses. En altres paraules, que ens obliga a fer sacrificis. Es posa en evidència en l'Església restaurada, renunciant a un dia per setmana a l'adoració, pagar el delme, renunciant als desitjos de l'home natural, lliurament dels nostres talents, servir els altres, acceptar i servir en crides de l'Església, i la creació de cadires de metall per reunions. Un munt de cadires de metall. Es posa en evidència en el posseïdor del sacerdoci Aarónico recollir les ofrenes de dejuni, l'adolescent renunciar a dormir d'hora al matí per assistir a seminari, el jove donant anys per servir en una missió, i sobretot pels pares-mares, en particular, el lliurament de gairebé la vida mateixa per ajudar a als seus fills. Des del començament de la història de la humanitat, quan Déu va ordenar a Adam i Eva a sacrificar un be, Déu ha deixat de demanar als seus fills a donar les coses per viure l'Evangeli i el segueixen. Per què fa això, i com pot la llei del sacrifici de ser una gran benedicció per a nosaltres, si anem a viure? Aquí hi ha algunes raons:
El sacrifici es desenvolupa la fe: Suposem que algú li va demanar que clavar un clau en un tros de fusta. Sona fàcil, oi? Però el que si se'ls va demanar que renunciï a la seva mà dreta i després tractar de clavar. Això sí que és una mica més difícil. En general, per a clavar un clau, es requereixen dues mans-una per a subjectar l'ungla i una per fer pivotar el martell. Si hagués de renunciar a l'ús de l'altra mà, com ho fas? Doncs bé, l'opció més fàcil és tenir algú o alguna cosa més sostenir el clau-de dependre d'una altra sèrie de les mans.
